Restaurar el llinatge matern
Sí, és possible. És possible restaurar la relació mare-fill/a i també és possible restaurar les ruptures en el llinatge matern, en les nostres ancestres i en els seus fills/es.
La relació mare-fill/a està trencada des de fa milers d’anys. Aquesta ruptura ha estat necessària per a que la conciència humana pogués experimentar i desenvolupar-se
Una ruptura biològica -que afecta tan al nadó com a la mare- s’instaurà quan les dones van deixar de parir connectades al seu instint. Té una repercusió significativa en la dimensió psicològica de la persona, en la biològica, i també en la dimensión social del ser humà.
Això s’inicià fa molt temps, en els anals de la història, quan es començà a intervenir en el procés de naixement o s’instauraren pràctiques com tallar el cordó umbilical abans d’hora. Arrel d’aquestes pràctiques, els nadons deixen de rebre el còctel d’hormones de l’amor que s’alllibera quan la dona pareix connectada al seu instint i ningú interromp la primera hora després del naixement (ni per tallar el cordó umbilical). Aleshores mare i nadó “s’enamoren”, s’allibera un còctel d’hormones de l’amor i totes les cèl·lules del nadó són impregnades por la química de l’amor. El nadó rep una quantitat d’oxitocina que no podrà igualar-se en cap moment de la vida, ni tan sols en una experiència mística i tampoc en una expèriencia sexual.
Como conseqüència de la ruptura en el llinatge matern, han nascut
generacions d’éssers humans amb una falta bàsica que condiciona les seves vides. Aquesta ruptura, no obstant, fou necessària per tal de garantir que neixessin individus fàcilment agressius, individus traumatitzas, que fossin eficientment agressius per defensar el grupo d’animals o d’altres grups humans. Per això la ruptura té un sentit i respon a una necessitat. Ha estat així durant milers d’anys, durant una època a la que anomenem patriarcat, que es caracteritza per guerres i enfrontaments.
Però anem més enllà, el patriarcat també té un sentit en l’evolució de la conciència humana.
Abans del patriarcat, durant la matrística, es desenvolupà la conciència horizontal, era una conciència tribal, en la que el grup i la seva supervivència eren el més important. Els ésser humans estaven fusionats amb la Gran Mare, l’honraven i la veneraven (i amb ella tot el que estava relacionat amb la polaritat femenina, com ara la natura o el planeta en el que vivim). Tota la vida es desenvolupava al voltant de la Gran Mare i, la tribu, com si fos un gran úter, acollia i protegia als seus membres. Però s’havia de créixer i experimentar coses noves. Per poder fer-ho va ser necessari separar-se de la Gran Mare. I només es va saber fer d’una manera: rebutjant-la, subjugant-la, sometent-la i, amb ella, a tot el que era femení.
Així vam entrar en el patriarcat, experimentant la separació. Com a conseqüència, els fills i les filles del patriarcat es passen la vida intentant satisfer aquesta falta bàsica, aquesta carència per la que busquen substituts: les possessions materials, el consum de substàncias addictives, las dependèncias afectives, etc. Amb el patriarcat experimentem els límits per començar a desenvolupar una conciència individual. Per això, viure la separació ha estat condició indispensable. Només així s’ha pogut diferenciar el jo del no jo, establir límits, desenvolupar la conciència vertical i individual. i gràcies a això a la vida humana individual se li va donar un valor, vam crear el que anomenem Drets Humans. Amb la conciència individual vam desenvolupar també el coneixement científic, que sens dubte ha suposat grans avanços. Gràcias al patriarcat i al desenvolupament de la conciència individual hem crescut.
Ara ha arribat l’hora de trobar l’equilibri entre el que és col·lectiu i el que és individual. Per a això és necessari desenvolupar una nova conciència, més àmplia que la actual. I això només pot fer-se si recuperem la saviesa de la matrística i la conciliem amb la saviesa del patriarcat. Porquè en ambdues èpoques hi va haver aportacions. Tot i que cap de les dues èpoques, aïllada l’una de l’altra, ens és vàlida en aquests moments, ja que corresponen a altres moments de la història i a altres estadis del desenvolupament de la conciència humana. Si puntualment tornem a elles, que sigui para recollir els seus tresors i avançar.
Gràcies a que ja estem començant a desenvolupar aquesta nova conciència, estan apareguent moltes ajudes i eines que ens permeten sanar les ferides del passat, ferides que foren necessàries per poder experimentar i desenvolupar el que necessitàvem en aquell moment -com la abans citada separació-, però que ara és necessari sanar i restaurar si volem avançar.
Actualment és prioritari sanar la ruptura del llinatge matern i no únicament a nivell personal, és a dir des de cada un/a de nosaltres, sinó també a l’inconscient col·lectiu familiar.
A això m’he estat dedicant els últims temps. Porquè ara comença a ser urgent, ho veig cada dia a la meva consulta. He vist que molts cops no és suficient amb intentar sanar el llinatge en general, s’ha d’incidir en conflictes concrets per poder sanar l’inconscient familiar. I això s’aconsegueix fàcilment amb el transgeneracional. Segons la meva experiència, el transgeneracional és una eina molt eficaç i profunda per a sanar la ruptura del llinatge matern. No és suficient acceptar les ferides i la ruptura, s’ha de restaurar i reprogramar els vincles. Degut a que es tracta d’una ferida col·lectiva, molts cops -dins la sessió de transgeneracional- haig de recórrer al treball amb arquetips suprapersonales, arquetips que funcionen com si fossin llavors d’una nova conciència, que ens aporten nova informació.
Per altra banda, en el meu treball amb nens i nenes, he vist que molts cops és necessari incidir específicament en la relación personal mare-fill/a, ja que els nens i nenes d’avui en dia fàcilment manifiesten la ruptura en el llinaje materno (amb agressions verbales o comportamentals cap a la mare, intolerància a la frustració, alèrgies alimentàries, etc). Amb la tècnica Tomatis es pot restaurar fàcilment el vincle entre mare-fill/a, gràcies a una estimulació neurofuncional que es realitza mentres el nen o la nena escolta la veu de la mare, gravada tal i com l’escoltava en el ventre matern.
Estic segura que tot això pot aconseguir-se també d’altres maneres, amb altres tècniques. No obstant, de les tècniques que conec, aquestes són les més ràpides i efectives.
Ara que ha arribat el moment de trobar l’equilibri entre el que és col·lectiu i el que és individual, de conciliar, de recuperar savieses, de desenvolupar una nova conciència, animo a les persones que llegeixen aquest escrit a endinsar-se en aquest procés, amb esperança, amb la il·lusió de que s’està començant a perfilar una nova humanitat.
Meritxell Masachs Serra, licenciada en psicología (col.7963)
