El com visc els fets de l’1 d’octubre està influit pels meus avantpassats
Què està passant aquests dies? i no em refereixo a nivell polític. Es mouen emocions, la vitalitat està inestable, estem susceptibles, podem tenir reaccions de les que després ens arrepentim, etc.
Amb tot el que està passant a Catalunya i a Espanya, s’estan movent memòries històriques, transgeneracionals o familiars. A ambdós costats estem reconnectant amb les ferides individuals i col.lectives dels nostres avantpassats, especialment de la guerra civil.
Segons la psicogenalogia, tot el que viuen els avantpassats, conscient i inconscient, es transmet als seus descendents, influeix en la vida i les vivències d’aquests.
Per tan, no només s’ha de tenir en compte les ferides i els dolors que ja coneixem, sinó també les que fins ara han estat ocultes, relegades a l’inconscient. Per exemple, hi ha families que diuen “a la guerra civil no ho vam passar malament, ja que no vam passar gana”. I és cert, van sobreviure, però estic segura que hi va haver molts dolors i emocions de les que no es parla, que resten amagades pel “no ho vam passar malament”. Us imagineu la por que van viure els nostres pares o avis durant la guerra i la postguerra? També els que eren nens i nenes van patir. Per exemple, si eren petits o estaven al ventre de la seva mare, no es van poder protegir de la por, la van rebre directament -la por de la mare, de la família, de l’ambient-. Ho van rebre sense els filtres que es creen en arribar a l’edat adulta i sense els recursos que permeten gestionar el que sents.
Si a més la família va viure un drama -reclutaments, desaparicions, morts, fam, exilis, empresonaments, migracions, persecucions, traicions, afusellaments, etc.-, hi ha encara més motius per reconèixer el patiment que fins ara no ha estat reconegut. I no només el patiment, els desitjos no realitzats també condicionen la vida de les properes generacions, que es veuran impulsades a dur-les a terme.
Això és un pas més enllà de la memòria històrica, és la memòria transgeneracional. On és més important com els avantpassats van viure els fets, que els fets en sí mateixos. I és tan important el que es va viure com el que no es va poder viure. Alguns no es van poder casar, d’altres van haver d’esperar per tenir fills, potser no van poder iniciar aquella feina que tan volien, o senzillament no van poder viure en pau. Si en el seu moment els nostres familiars no van posar ordre a les emocions, a les ferides, als dolors, als desitjos no realitzats, això tard o d’hora condicionarà la vida dels descendents.
Tot el que està passant avui en dia amb Catalunya i Espanya, és un catalitzador que fa que aflorin aquestes memòries transgeneracionals i sorgeixen moltes vegades sense ser-ne conscients, sense saber d’on venen. Únicament en veiem els resultats: el desassossec, el malestar, les emocions, la por, la fatiga… Ens sentim trasbalsats i reaccionem desproporcionadament.
Aquesta paraula, “desproporció”, tan comentada avui en dia, ens indica que darrera l’emoció o acció hi ha una memòria transgeneracional, una ferida que no s’ha resolt, un desig no realitzat. Això ens diu la psicogenalogia transgeneracional.
Per tan, posem-nos en marxa, ocupem-nos de memòries transgeneracionals no resoltes primer, si volem trobar sol.lucions al que està passant, si volem construir des del benestar, amb la ment lúcida, si volem desenvolupar el nostre potencial lliurement, amb una llibertat que sorgeix del nostre interior. Podem començar per parlar de la guerra civil amb la família -o de qualsevol altre conflicte que els nostres ancestres hagin viscut-, per posar consciència a com es va viure, i no tan sols al què es viure. Podem posar-nos en el lloc dels avantpassats que van viure la guerra, per descobrir els seus dolors, els processos emocionals pels que van transitar. Així, en reconèixer i posar consciència al que fins ara no havia estat vist, mostrat, escoltat, i molt menys reconegut, estarem ordenant, sanant, la memòria familiar i les nostres pròpies emocions, com hereus que som de les vivències dels nostres avantpassats.
Ocupem-nos de les memòries transgeneracionals no resoltes, sinó seran elles les que acabaran construint la nostra realitat. Re-establim primer la pau a dins nostre, individual i col.lectivament, per tal de construir un món en pau.
Meritxell Masachs Serra, llicenciada en psicologia (col.7963)