A continuació:
-Inconscient col·lectiu, arquetips i psicologia
-Inconscient col·lectiu i ciència
-Inconscient col·lectiu, filosofia i esoterisme
Inconscient col·lectiu, arquetips i psicologia.
C.G. Jung (1875-1961) va ser el primer que va parlar d’arquetips en l’àmbit de la psicologia. C.G. Jung va revolucionar el paradigma mecanicista de la psicologia, recalcant la importància de l’inconscient per sobre del conscient, del que és misteriós enlloc del del que ens és conegut, del misticisme enlloc de la ciència, del que és creatiu enlloc del que és productiu.
Entenia l’inconscient com una cosa que anava molt més enllà del que és personal i individual. A més de l’inconscient individual, parlava d’un inconscient universal i suprapersonal al que va denominar inconscient col·lectiu. Aquest, que és el mateix per a tota la humanitat, conté la immensa herència psíquica de l’evolució humana. Els arquetips són els continguts o estructures d’aquest inconscient col·lectiu.
Jung va descobrir que hi ha patrons de naturalesa universal, als quals anomena arquetips, que es relacionen amb una sèrie d’experiències comunes a diferents pobles, èpoques i cultures (ex: l’embaràs i el part, la infància, la vellesa i la mort, l’amor, la recerca, la lluita, etc). Aquestes experiències s’organitzen en camps comuns (arquetips) dins l’inconscient col·lectiu i recullen una saviesa comuna a tota la humanitat. D’aquesta manera ens trobem amb arquetips com el de mare, el d”infant, amant, guerrer/a, savi/a, etc. Els arquetips apareixen en forma de “personatges” en els mites i contes de fades de tots els pobles, donant veu a l’inconscient col·lectiu. Avui en dia els trobem també en el cinema, la literatura, l’art, la publicitat, etc.
La relació entre experiències i arquetips és bidireccional, de manera que no només les experiències contribueixen a que es formin i actualitzin els arquetips, sinó que a la vegada aquests operen en la vida de tot ésser humà produint un impacte directe sobre la seva psicologia. Tot i que es tracta d’experiències comunes, produeixen un impacte diferent en cada persona i per això es registren de manera diferent en l’inconscient personal. Els arquetips funcionen com a patrons subjacents a partir dels quals es configura l’estructura individual; funcionen com a models psicològics, emocionals, de conducta i relacionals, que influeixen i determinen, per tant, la nostra psicologia, les nostres emocions, la nostra conducta i les nostres relacions. Per això pot considerar-se als arquetips com arquitectes de la nostra vida. A més, són de naturalesa dinàmica, s’amplien, canvien i enriqueixen sense parar.
Jung distingia entre arquetips i imatges arquetípiques. Ens diu que els arquetips mateixos no tenen forma i no són visualitzables; “L’arquetip, com a tal és un factor psicoide que pertany, per dir-ho d’alguna manera, a l’extrem invisible i ultravioleta de l’espectre psíquic”. “Les representacions arquetípiques que ens transmet l’inconsient no s’han de confondre amb l’arquetip en si. Són imatges que varien de moltes maneres remetent a una forma primordial, en si no intuible “. En això coincideixen altres autors, com Triguerinho, que ens diu que l’arquetip “es manté preservat en els plans profunds i inaccessibles per a la mentalitat humana comú”.
Segons Jung, els arquetips no es poden comprendre directament per l’anàlisi intel·lectual, l’intel·lecte no pot contenir ni arribar a les profunditats dels seus múltiples significats, només podem sentir-los quan s’omplen de contingut individual.
En realitat, el que arriba a la nostra consciència són sempre les imatges arquetípiques, és a dir manifestacions concretes i particulars dels arquetips. Poden arribar a través de somnis, visions, sensacions, imatges o paraules, i solen ser percebudes com a independents de la nostra experiència personal. A vegades arriben com una cosa nova, desconeguda, i això fa que el seu impacte sigui molt poderós.
Les imatges arquetípiques estan connectades amb el passat i també amb el futur. Per això són transformadores. Jung deia: “el Jo no només conté el dipòsit i la totalitat de la vida passada, sinó que també és un punt d’arrencada, el sòl fèrtil a partir del qual brollarà tota vida futura”. D’aquesta manera les imatges poden funcionar com a guia, com a línies indicadores que ens mostren el camí, encara que sense obligar-nos a seguir-lo.
A més de la capacitat d’intuir, Jung també reconeix en els arquetips la possibilitat de fer-se amb tot el control de la psique i “posseir” a l’individu. De fet, quan un arquetip s’expressa de manera inconscient, pot posseir-nos i determinar-nos, mostrant en la majoria dels casos la seva faceta negativa; mentre que si l’apropem al conscient, aprenem d’ell, recuperem el poder d’elecció, podem adequar-lo a la nostra individualitat, ampliar el nostre potencial i expressar-lo de la manera que nosaltres preferim.
Per expressar la qualitat essencial dels arquetips, Jung utilitzava la paraula numinositat i amb ella es referia al seu caràcter sagrat. Els arquetips reflecteixen i afavoreixen l’experiència de la divinitat.
Inconscient col·lectiu i ciència.
El biòleg anglès Rupert Sheldrake (nascut el 1942) va llançar la hipòtesi de que l’univers no està funcionant d’acord a lleis immutables sinó més aviat a models d’hàbits creats per la repetició de certs successos en el temps. En el seu llibre Una nova ciència de la vida proposa que tots els sistemes es regulen per camps organitzadors invisibles. Aquests camps funcionen com si fossin models per a la forma i el comportament.
Segons Sheldrake, els camps morfogenètics permeten la transmissió d’informació entre organismes de la mateixa espècie sense mediar efectes espacials. És com si dins de cada espècie de l’univers, sigui aquesta una partícula o una galàxia, un protozou o un ésser humà, existís un vincle que actués instantàniament en un nivell sub-quàntic fora de l’espai i del temps. Aquest vincle és el que Sheldrake denomina camp mòrfic o morfogenètic.
Aquesta teoria li va ser suggerida en part a Sheldrake per certs experiments de la psicologia animal on aquest efecte semblava tenir lloc. Aquests experiments realitzats el 1920 a la Universitat de Harvard pel fisiòleg McDougall, tractaven de descobrir en quina mesura la intel·ligència de les rates era heretada. McDougall mesurava la intel·ligència per l’habilitat dels rosegadors a recórrer un petit laberint. Les rates “intel·ligents”, aquelles que resolien el laberint ràpidament, eren aparellades amb altres rates “intel·ligents” i el mateix es feia amb les rates “maldestres”. Vint-i-dues generacions més tard, en comptes de ser les rates “intel·ligents” les úniques més llestes, totes les rates van resultar tenir una major intel·ligència a l’hora de resoldre els laberints. Les rates de la ventrada “menys intel·ligent” recorrien el laberint deu vegades més ràpid que qualsevol rata de la ventrada original.
Un suport addicional a la teoria de Sheldrake es troba en el llibre de Lyall Watson Lifetide: The Niology of Conciousness. En ell Watson relata el sorprenent succés que va poder observar en una colònia de micos a l’illa de Koshima, en aigües de Japó. Un grup de científics alimentava aquests micos amb moniatos sense rentar. Una femella va descobrir que rentant el moniato al mar, a més de perdre la molesta sorra, tenia més bon gust. Aviat tots els micos de l’illa de Koshima van aprendre el truc. És més, l’hàbit aparentment va saltar per sobre de les barreres naturals i va aparèixer en altres illes, fins i tot a Takasakiyama, al Japó; i això malgrat haver-se evitat el contacte dels micos de l’illa de Koshima amb els de la resta del país.
Watson s’imagina el procés de la següent manera: hi ha un nombre de micos necessari per passar una mena de llindar i aconseguir els que es podria anomenar la massa crítica per a que l’aprenentatge s’estengui a tota l’espècie.
D’aquesta manera, suposa l’existència de mecanismes en l’evolució diferents a aquells governats per la selecció natural. El fenomen observat per ell pot explicar la manera en com alguns elements mnésios, idees i costums es propaguen per tota la nostra cultura. És possible, diu Watson, que si un nombre prou gran, entre nosaltres, creu que alguna cosa és certa, això es torni veritat per a tothom.
El mateix sembla succeir amb els cristalls. Algunes substàncies són molt difícils de cristal·litzar en laboratori. Però tan aviat com un laboratori té èxit en la tasca, la substància en qüestió comença a cristal·litzar amb molta més facilitat en altres laboratoris al voltant del món. Al principi es va pensar que la causa podria ser que investigadors visitants portessin diminuts trossos de vidre en la roba o en les seves barbes. Però finalment aquesta causa va ser rebutjada. Aparentment els cristalls aprenen mitjançant ressonàncies mòrfiques.
Després de la publicació d’Una Nova Ciència de la Vida, el Dr. Sheldrake va realitzar dos experiments per refutar o verificar la seva teoria. Tots dos van semblar confirmar-la.
En un d’ells, a persones de diferents parts del món se’ls donava un minut per trobar cares famoses amagades en un dibuix abstracte. Posteriorment la solució va ser emesa per la BBC en una franja horària on l’audiència estimada era d’un milió d’espectadors. Immediatament després de l’emissió, es va realitzar el mateix “test” sobre una altra mostra de persones en llocs on no es rep la BBC. El nombre de subjectes que va trobar els rostres dins del temps d’un minut va ser un 76% més gran que a la primera prova. La probabilitat que aquest resultat fos degut a una simple casualitat era de 100 contra un. Segons Sheldrake, els camps morfogenètics havien transmès la informació a tota la “espècie”.
En l’altre, a diversos grups de persones se’ls va demanar que memoritzessin tres poemes diferents. El primer era una cançó infantil japonesa, el segon un poema d’un autor japonès modern i el tercer un galimaties sense sentit. Tal com la teoria dels camps morfogenètics prediu, la cançó infantil, havent estat apresa per milions de nens durant moltes generacions -encara que aquests fossin japonesos- va ser memoritzada notablement més ràpid que les altres dues alternatives.
La hipòtesi explica molts fenòmens enigmàtics en la investigació científica, quan ocorre un canvi en una unitat i els seus efectes es traslladen via els respectius camps morfogenètics a tots els camps existents i als que existiran en un futur.
Altres experiments, com el del psicòleg Gary Schwarz de la Universitat de Yale confirmen la teoria de Sheldrake.
En la mateixa línia, hi ha un altre científic al qual cal esmentar, David Bohm. Conegut pels seus treballs sobre física quàntica, va col·laborar amb Einstein i va treballar amb Oppenheimer. Va arribar a la conclusió de que el món material que nosaltres veiem, toquem i mesurem és l’ordre explícit; darrere hi ha l’ordre implícit, que no es veu, i que procedeix al seu torn d’un ordre superimplícit o supercamp, al que denomina holomoviment per la seva dinàmica hologràfica (a causa de la qual el Tot està en cadascuna de les seves parts).
Al concepte d’inconscient col·lectiu s’acosta també la idea de memòria genètica que va desenvolupar el científic rus Ivan Efremov, segons el qual tot el que és pensat, parlat i actuat pels nostres avantpassats resta gravat d’alguna manera en el codi genètic.
Inconscient col·lectiu, filosofia i esoterisme.
A occident, el primer que es va acostar al concepte d’arquetip va ser el filòsof grec Plató. Segons ell, totes les coses, tant materials com abstractes, tenen el seu model i la seva essència en una altra dimensió, el regne de les idees. Només la nostra ànima pot recórrer a elles, ja que posseeix la seva mateixa essència; i ho fa a través del pensament. De fet, Plató no concep el pensament sense el suport d’aquestes idees que es troben en una altra dimensió.
El concepte d’arxiu o registre akashico prové del terme sànscrit akasha que significa èter: una finíssima substància que banya tot l’univers. Els arxius serien un espai, simbòlic i parafísic, situat en l’èter, en el qual es recollirien totes les paraules emeses i les accions comeses pels éssers humans al llarg dels temps. És el registre o memòria del cosmos, la recopilació de la saviesa universal, la naturalesa reflectida microcósmicamente en el cor de l’ésser humà, “s’estén per tot arreu, el sosté tot i irradia per tot el món”. Com es pot veure, coincideix bastant amb el concepte d’inconscient col·lectiu de C.G.Jung. També és anomenat crònica akasha per Steiner i els antropósofos, llum astral per Eliphas Levi i els ocultistes, memòria del món pels canalitzadors, èter de safir pels cabalistes, i èter reflector pels rosacreus. Molt semblant és, també, el concepte de nudosferi de T.de Chardin.
Alguns autors com Walter Bonin, consideren que és un concepte aliè al pensament hindú i suposen que va ser HP Blavatsky qui va introduir aquesta idea en la Teosofia a través de la seva obra Isis Desvelada, partint de l’Anima Mundi de Paracels qui, al seu torn, possiblement va importar les idees de l’Hermetisme de Plotí.
Determinades persones, mediums, clarividents o dotats psíquics són capaços de llegir aquest arxiu i obtenir informació sobre el passat i el futur de les persones. Per als ioguis, es pot entrar en contacte amb aquest registre en certs estats psíquics de consciència.
El popularizador de l’arxiu akashic en l’occident contemporani va ser el polèmic Lobsang Rampa, en el seu llibre El Tercer Ull. Segons ell, es tracta d’un concepte explicable només des d’un punt de vista tetradimensional.
Altres contemporanis que cal destacar en relació als arxius akáshics són Josefa Rosalía Luque Álvarez i D.Meurois-Givaudan. Tots dos han reescrit la història a partir d’incursions en el que Givaudan diu “llibre del temps” i J.Rosalía anomena “arxius de la llum eterna”. Segons Givaudan es tracta d ‘”una reserva immensa, gairebé inconcebible, una base de dades tal com l’anomenarien els informàtics, que abarca tot el passat de l’univers des del principi dels Temps”.
